dijous, 29 de gener de 2009

Carta a un amic


Aquesta carta va ser publicada fa un parell d'anys. Avui, per algun motiu o altre, l'he tornada a llegir.
Reprenc l'activitat d'aquest bloc tot recordant-la.
CARTA A UN AMIC

dimarts, 12 de febrer de 2008

No time for love, is time for peace!




VEU EN LA NIT
d'Agustí Bartra

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs
apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga
de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall
de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu
de puny crispat.

A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en
ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels
tranquils,
però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes
glacials.
Cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones
com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes
de les vostres cases...

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de
solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense
pensar en els caiguts.
El seu record em pesa al front amb una feixuguesa
de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
On trobarà la meva ànima martells suaus
per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades per sols furiosos, amb dring de
cantimplora buida al costat,
i perseguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura,
sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els
nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...

Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta
compartides?
De les esperades cartes amb perfum de vida jove que
hom llegeix a poc a poc perquè durin més?
Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans
de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquests voler-se abraçar a la papallona de l'instant
com si fos una columna...?

Les negres cornetes sonaran per a tots...!

dimarts, 29 de gener de 2008

Plovia, aquell dia.

Plovia, aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués.
Sortia ella de casa. Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís.
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir.
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar.
Va dir-me: encantada! Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar.
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar.

Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure.
Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar.
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar.
Vam sentir un món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest.
I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè sé que és millor.
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè sé que es pot menjar.
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull! Perquè estic tip del contrari.
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics.
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots.

Acabo la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.


Ovidi Montllor