VEU EN LA NIT
d'Agustí Bartra
Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs
apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga
de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall
de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu
de puny crispat.
A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en
ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels
tranquils,
però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes
glacials.
Cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones
com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes
de les vostres cases...
Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de
solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense
pensar en els caiguts.
El seu record em pesa al front amb una feixuguesa
de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
On trobarà la meva ànima martells suaus
per a forjar-los?
Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades per sols furiosos, amb dring de
cantimplora buida al costat,
i perseguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura,
sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els
nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...
Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta
compartides?
De les esperades cartes amb perfum de vida jove que
hom llegeix a poc a poc perquè durin més?
Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans
de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquests voler-se abraçar a la papallona de l'instant
com si fos una columna...?
Les negres cornetes sonaran per a tots...!
d'Agustí Bartra
Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs
apocalipsis, he callat massa.
Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes i feixuga
de canons adormits,
aquesta nit vull parlar.
He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall
de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu
de puny crispat.
A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i placèvoles que us moveu en
ciutats i pobles sense cercles de ferro i foc.
Esteu voltats de primaveres i coberts de cels
tranquils,
però em clavaré com un eriçó a les vostres esquenes
glacials.
Cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostres dones
com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes
de les vostres cases...
Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de
solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense
pensar en els caiguts.
El seu record em pesa al front amb una feixuguesa
de mare vella
i posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
On trobarà la meva ànima martells suaus
per a forjar-los?
Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades per sols furiosos, amb dring de
cantimplora buida al costat,
i perseguides de metralles persistents.
Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura,
sense veure l'estelada infinita,
indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els
nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...
Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta
compartides?
De les esperades cartes amb perfum de vida jove que
hom llegeix a poc a poc perquè durin més?
Què sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans
de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquests voler-se abraçar a la papallona de l'instant
com si fos una columna...?
Les negres cornetes sonaran per a tots...!
1 comentari:
no he viscut una guerra, però connecto amb l'herència dels qui han/hem viscut abans que jo
Publica un comentari a l'entrada